L’ofici de trementinaire, ja desaparegut, el duien a terme majoritàriament dones de la vall de Vansa i Tuixent, a la província de Lleida, durant els segles XIX i XX.
Va sorgir de la necessitat d’aconseguir diners per pagar els impostos. A la vall no hi havia gaires diners, la gent tenia una economia de subsistència i intercanvi. Els homes van escollir feines que sovint els duien lluny de casa i les dones, que ja per tradició eren les que dominaven l’art de curar, coneixien les plantes i eren les encarregades de cuidar i curar als membres de la família i al bestiar (sovint també eren llevadores) van veure en el seu art la manera d’aportar diners a l’economia familiar.
Penseu que en aquella època, i encara ara en algun indret, les comunicacions no eren pas fàcils. No hi havia bones carreteres, i per descomptat, no hi havia metges per atendre al gruix de la població que vivia més aïllada.
En zones isolades, on sovint a l’hivern cauen nevades que encara els aïlla més, és molt important ser autosuficient i solidari entre els masos veïns.
Les dones, durant la primavera i l’estiu, recol·lectaven plantes i preparaven ungüents, pomades, xarops...per tal de tenir els productes a punt pel moment de marxar, que era a l’hivern, quan la feina del camps baixava i la seva presència a la casa no era tant necessària.
Viatjaven en parelles, una dona més gran i una de més jove: l’aprenenta. Seguien rutes de transhumància i feien nit en masos on ja les coneixien i intercanviaven els seus serveis per allotjament i menjar.
Anaven molt carregades amb una coixinera a l’esquena, on duien les herbes, bolets secs i preparats, un davantal amb butxaques que també duien ple. Pel camí aprofitaven per recol·lectar.
Se sap que arribaven fins el Pla d’Urgell, el Penedès, Tarragona, Fraga, el Priorat, el Vallès, el Maresme, Alt Empordà, Garrotxa i Ripollès.
Evitaven llocs grans, preferien els petits on el tracte era més estret i podien forjar amistats que després els servirien en cas de necessitat o d’allotjament.
La seva saviesa era molt àmplia, coneixien diferents remeis per una mateixa malaltia. Si quan arribaven a algun lloc trobaven un o diferents malalts, es podien quedar allà guarint fins que la situació millorava.
Els canvis que hi van haver a la societat pirenaica al s. XX, on es van construir carreteres que facilitaven la comunicació, va representar la fi de les trementinaires ja que la gent podia accedir a les valls i comprar els productes directament. L’obertura de botigues on es venien plantes i preparats i l’evolució de la medicina, van acabar de fer que la figura d’aquestes dones ja no fos necessària.
Els últims trementinaires van ser un matrimoni de la vall d’ Ossera: Sofía Muntaner i el seu marit Miquel Borrell. L’ últim viatge el van fer al 1982.
Actualment a Tuixent hi ha un museu dedicat a les trementinaires.
I ara parlem una mica de les plantes i remeis d’aquestes dones sàvies.
Empraven herbes seques com: menta, farigola, romaní, til·la i orenga, però també elaboraven la trementina (que és la resina que els ha donat nom) el xarop de pi, d’avet, pega grega i infinitat de remeis. La tradició era oral, es passava de la mestra a l’aprenenta.
La trementina: és una resina que es treu dels pins. Es fa una incisió a la soca i es recull la resina que el pi exsuda en un recipient. S’ha de purificar per tal de treure impureses i es deixa solidificar. El resultat és una “pedra” solida i de color marró fosc (amb variants depenent del pi que s’ha emprat i de si està més o menys neta).
Es feia servir per fer emplastres tant per animals com per persones. Quan et feies una regirada, quan et picava un escurço, quan a alguna bestia se’ls trencava una cama (es feia servir com avui en dia el guix). Per les pulmonies, pel dolor, cops i zones infectades.
El xarop de pi o avet: el podeu trobar al meu article sobre el pi. Us deixo el link.
Aquest xarop encara és vigent, suposo que ha perdurat per què és fàcil de fer i molt efectiu.
Xarop de fruits de saüc: el trobareu al meu article: plantes silvestres II. us deixo el link
La pega negra: substància semblant a la pega grega. S’obtenia de la destil·lació de la resina dels pins, en un primer pas se n’obtenia el quitrà. Es feia servir per immobilitzar extremitats en cas de dislocació, per caçar tords (mètode actualment prohibit), per impermeabilitzar barques... .
Malauradament, no s’han conservat gaires receptes de l’època, ja que com us he dit abans, la transmissió era oral.
Comments