El pi, arbre majestuós

El pi roig és l’arbre més abundant als boscos catalans juntament amb l’alzina i el pi blanc. De pins n’hi ha de diferents espècies: el pi marítim (pinus pinaster), el pi roig (pinus silvestris), el pi blanc (pinus halepensis), el pi pinyer (pinus pinea), la pinassa (pinus nigra), pi negre (pinus mugo).

#pi #pinyó #pinya #processionària #trementina #pegagrega #flor #xaropdepinyes #eucaliptus #oliessencial #coníferes #avet #sucremorè #mel #aiguarràs

Els pins són coníferes com l’avet, tenen les fulles en forma d’agulles i són perennes. El tronc i les branques tenen conductes plens d’oleoresines que surten a l’exterior quan es tallen o fereixen. Les flors són unisexuals, és a dir o mascles o femelles.

Les propietats del pi les associem a problemes respiratoris. La majoria de receptes no especifiquen quina espècie de pi emprar, per tant es dedueix que la gent feia servir el pi que tenia a la seva zona. D’aquest arbre se n’aprofiten flors, fruits, fusta i resina.

Amb els no-fruits, les pinyes, quan són verdes s’elabora el famós “xarop de pinyes verdes” que va molt bé pels refredats i grips que impliquin mucositat, tos, pit carregat... .

Procedirem de la següent manera:

S’agafen les pinyes verdes,és a dir que es puguin tallar a rodelles com si fossin una pastanaga. En trobareu pels vols de st. Joan, però hi ha zones que van més avançades: estigueu atents.

Esterilitzeu el pot i poseu les capes alternes de pinyes i sucre (la recepta original és amb sucre morè però jo l’he fet amb mel i també va bé), les premeu bé i ho deixeu a sol i serena 40 dies. Els primers dies hi haureu d’anar afegint sucre o mel.

Veureu que el sucre o la mel van precipitant i arrossegant cap avall la resina de les pinyes, on es troben els principis actius.

Passats aquests 40 dies, s’ha de colar i embassar en ampolles o pots opacs degudament esterilitzats i guardar ben etiquetat. Aquest xarop sol durar ben conservat uns 2 anys.

Posologia: 1 culleradeta de postres barrejat en infusió o decocció d’alguna herba 3 vegades al dia durant el període catarral.

Depenent de les pinyes que trobeu, s’agafarà un pot de vidre amb tapa de rosca d’una mida adequada. Tinguem en compte que s’haurà d’omplir fins dalt, i dic fins dalt perquè si les rodelles de pinya floten es floreixen.

Sé que algú de vosaltres estarà temptat, com ho vaig estar jo, de fer servir com a recipient aquella mena de pots molt grans amb una aixeta a sota emprats sobretot a l’estiu per introduir-hi begudes i que la gent es vagi servint. L’invent aniria molt i molt bé si el recipient fos més petit. Jo no n’he trobat mai cap, si algú en troba que m’ho faci saber.

De les pinyes ja madures se n’extreuen els pinyons, molt típics en picades i postres de la nostra cuina. La pinya és un no-fruit perfecte. Dins les llenyoses escames, protegeix el seu fruit, el pinyó. Són molt resistents, fixeu-vos que quan una pineda es crema, les pinyes sobreviuen i tornen a reforestar, aquestes s’obren amb l’escalfor del foc i deixen caure els pinyons que són les llavors que faran renéixer la zona cremada. I això em porta a donar-vos un consell per obrir les pinyes i extreure els pinyons, no val fer-ho amb un martell o pedra (que ens coneixem), només heu de fer foc a la llar o a la barbacoa i posar-hi les pinyes, amb l’escalfor s’aniran obrint i deixaran al descobert els pinyons.

Quan era petita amb el meu avi i el meu germà n’anàvem a collir, a abastar que en dèiem, i després ens passàvem tardes d’hivern a la vora del foc veient l’espectacle quasi màgic de com s’obrien. Els pinyons els torràvem en una paella amb clova i tot (com si fossin castanyes), després els trencàvem i els guardaven en pots ben tapats.

La fusta és molt apreciada, tant per fer estris per la vida quotidiana i construccions, com per cremar a la llar. La cendra es fa servir com a blanquejant de la roba, les pinyes seques per encendre la llar.

Les flors es posen dins la ratafia. I se’n poden fer uns bafs descongestionants amb fulles d’eucaliptus de la següent manera:

Posar a bullir un grapat de flors de pi i fulles d’eucaliptus, un cop bulli, tapar-se el cap amb una tovallola i respirar els vapors.

També podem deixar l’olla a terra en una habitació petita ( el lavabo, és una bona opció) tancar la porta i respirar els vapors sense tapar-nos amb la tovallola.

Alhora de recol·lectar aneu amb compte, les flors de pi tenen molt de pol·len que s’espolsa fàcilment i vigileu amb la processionària del pi, aquelles erugues peludes i d’una grandària considerable que fan unes bosses blanques com de teranyina a les branques, provoquen urticària no només en tocar-les sinó si estàs en contacte amb un lloc per on han passat.

I un altre consell: si us taqueu la roba o les mans de resina, cosa inevitable, hi heu de posar al damunt oli d’oliva, fregar i després rentar amb aigua i sabó.

Antigament, del pi i l’avet, les trementinaires n’extreien la trementina i la pega grega o colofònia, fent incisions a l’escorça.

recol·lecció de trementina trementina pega-grega

La trementina era molt apreciada i emprada per diferents finalitats: se’n feien pegats per la pulmonia, pel reuma, pels traumatismes corporals, també s’usava en animals. Era un component de pintures, en deriva l’aiguarràs (essència de trementina).

La pega grega es feia servir per finalitats medicinals tant per humans com per animals, per impermeabilitzar botes i tines, per preparar pintures i vernissos, o per donar adherència a l’arquet d’algun instrument de corda.

Actualment tant la trementina com la pega grega, amb finalitats mèdiques, han caigut en desús.

Tant la trementina com la pega grega no s’han d’utilitzar mai per via interna, són corrosius.

L’oli essencial de pi és emprat com a antibacterià, fungicida, per les vies respiratòries i pel dolor (és la cortisona natural).

I en la vessant emocional, representa l’autoconfiança, la fortalesa, la resistència física i emocional i ens ajuda a sentir-nos valorats.

Queda entès que només el pot receptar un professional, donada la seva potència.